Acabem de viure un dia d’importància excepcional en el món del treball, el Dia Internacional dels Treballadors. I el vivim com un dia més, festiu, sense adonar-nos d’eixa excepcionalitat que va nàixer durant el període d’industrialització, a finals del segle XIX i, encara que ha plogut molt, ens sembla convenient no deixar de recordar-lo i celebrar-lo, en esta època de «relax» sindical que vivim des dels anys cinquanta.
Fa pocs dies, el govern i els sindicats van proposar la jornada laboral de 37 hores setmanals: l’Associació d’Empresaris va posar el crit al cel en contra d’esta proposta de gran importància pràctica i fins i tot emotiva. Per això hem de tornar la vista arrere, a la ciutat de Chicago, a finals del segle XIX, aleshores la segona ciutat més important dels Estats Units que acollia centenars de milers de treballadors instal·lats en habitatges humils amb clàusules de treball de 14 i fins a 18 hores.
En este context, en 1829, es van produir diversos moviments, intentant aconseguir (Nova York) la reforma de 8 o 14 hores. I era dissabte, 1 de maig, quan 200.000 treballadors van iniciar una vaga i uns altres tants van amenaçar amb l’aturada, mobilitzacions que es van prolongar fins als dies 2 i 3.
Resumint, i no entrant en més detalls per a no passar-nos de temps i paper, la qüestió va ser que es va donar l’ordre d’actuar a la policia amb represàlies molt dures; a conseqüència d’estes, cinc treballadors van ser jutjats i condemnats a mort (a la forca) i uns altres tres empresonats.
Es va commoure la consciència del Papa Pius XII, i en 1954 va santificar este dia celebrant Sant Josep Obrer. Així creiem que la mostra és més que suficient per a rememorar el succés i la data universal del món laboral en una època (l’actual) de sindicalisme oficial, sedat i plaent. I en veritat, una setmana abans del dia u, no sabíem si se celebraria la manifestació. Així que, amb més raó, si la senyora alcaldessa va ser capaç d’«evocar» (com va dir) haver corregut amb els grisos, la nostra memòria no pot deixar d’«evocar» si corria davant o darrere. Doncs no ho va dir.
José M. Palacios Bover. Proletari.
