Molt Sra. nostra:
La supose enterada que, entre les activitats de l’Acadèmia de la Llengua Valenciana, n’hi ha una que consistix a honorar anualment, en col·laboració amb els ajuntaments, un escriptor valencià amb actes, conferències i exposicions, etc., a la pàtria xicoteta de l’homenatjat.
Bé, l’Acadèmia havia decidit, en esta ocasió, distingir el vinarossenc Francisco Almela i Vives, il·lustre paisà nostre, que va presidir l’entitat “Nostra Patria”, constituïda per tres branques radicades a Balears, Catalunya i València, amb la finalitat d’impulsar la unitat de la llengua catalana, i, a més de ser arxiver municipal de València i cronista de la ciutat, va ser membre de la Real Academia Española, de la Real Academia de la Historia, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, de Belles Arts de Barcelona, i de la Hispanic Society of America de Nova York.
El Parlament Valencià, presidit pel PP i del qual també forma part VOX, va decidir retallar el pressupost de l’Acadèmia, quasi en un 50 %. La qüestió va quedar en suspens i, com els representants de VOX s’espanten quan s’enfronten al tema de la llengua, seria interessant que vosté mos fera cinc cèntims de com està l’assumpte.
—Valga’m Déu!— senyora alcaldessa; per un mal que li vull, i encara que vosté no ho crega, li escric esta missiva en la llengua de l’Imperi, sent com soc defensor de la nostra llengua vernacla. No m’agrada ni tinc cap interés a ressuscitar una “guerra” per la llengua davant la seua proposta de modificació del Reglament de Normalització Lingüística per a Vinaròs. Alguns dels seus articles estan escrits en un to despectiu cap al castellà i amb un cert tuf de “mane i ordene”, i crec que no ha de ser així; cal tindre un gran respecte per la llengua castellana: és molt bella i es parla arreu del món. El gran humanista Antonio de Nebrija va publicar la seua gramàtica, la primera d’Europa, al segle XV, i va servir de model per a normalitzar altres llengües.
No voldria que em passara com a aquell funcionari que va remetre un ofici en català al Principat d’Astúries i va rebre la resposta en “bable” (fet que considere inversemblant, però que em servix per a explicar-me). Vosté, que s’ha dedicat a l’ensenyament, sap millor que este escrividor que la Comunitat Valenciana és molt rica en dialectes, fins i tot algun de parla castellana com “el churronés”, conseqüència de la repoblació de les nostres terres a l’Edat Mitjana, també amb la seua llegenda a l’esquena: els valencians juraven les lleis amb l’expressió “jo jure” i a la població d’Alpuente pronunciaven “yochuro”; d’ací el malnom de “churros”, i ja sap, darrere del mite sempre apareix alguna veritat.
A més, en esta qüestió del valencià-català, la nostra llengua, a Vinaròs hi ha una nombrosa població de castellanoparlants i hem de ser generosos; per això m’atrevisc a recordar-li el savi Don Quixot: “…de l’abundància del cor parla la llengua”.
Així doncs, no oblide que Vinaròs s’escriu amb “s”, accent greu, i no amb “z”.
